Bora Bora i Tahití

Bora Bora és una illa paradisíaca ubicada a la Polinèsia Francesa. Famosa per les seves platges de sorra blanca, les seves aigües cristal·lines color turquesa i els bungalows sobre l'aigua. Mira que hem estat a illes i mars bonics al món, però com aquest mar, no n'havia vist mai cap. La quantitat de blaus turqueses que s'arriben a veure és al·lucinant. Ens hem fet conscients de quanta bellesa que hi arriba a haver al nostre planeta. Des del nostre resort es veu com s'eleva el volcà Otemanu, majestuós. M'he quedat amb les ganes de caminar pels seus senders, deuen tenir unes vistes que treuen l'alè. 

L'illa està rodejada per una llacuna protegida per un escull de corall que la converteix en un lloc ideal per fer snorkel. Hem vist quantitat de peixos de colors, ratlles gegants i en un punt ens vam banyar rodejats de taurons petits. 

Una nit vam fer un tastet de la música i dansa tradicional, en un festival del poble. Vam quedar impressionats per l'abundància de ballarins, les disfresses super currades i els balls expressius i sensuals. No m'extranya que els primers mariners que van venir a aquestes terres no se'n volguessin tornar a Anglaterra. 

La gent té uns trets hermafrodites. Homes que semblen dones i dones que semblen homes, totes les faccions arrodonides i ambigües. Entenem que la llibertat sexual que han tingut durant segles hi deu tenir a veure. 

Ha estat un destí de somni, ideal per unes vacances tranquil·les per afluixar la intensitat dels comiats i tenir temps i calma per digerir una mica i adaptar-nos al clima tropical abans de submergir-nos a la calor estiuenca de la nostra terra.

La visita a Tahití ha estat cojuntural. De Papeete surt l'únic vol directe Polinèsia-Europa. Ja que havíem d'anar-hi, hem aprofitat per fer-hi una ullada. És una illa volcànica, de muntanyes escarpades i platges negres, que contrasten amb vegetació tropical de colors. La capital és una ciutat colonial mig decadent però amb encant, té un passeig marítim molt agradable, amb fires d'artesania on les perles negres i el nàcar són els protagonistes, i bistrots d'influència francesa amb vistes al mar. Hem vist cascades, coves, geizers, assentaments religiosos dels antics polinesis i dones Gaugainianes, totes amb la flor darrera l'orella. 

Finalment hem agafat l'avió del Retorn. La quantitat d'hores enquibits a la màquina voladora m'ha fet prendre consciència, novament, de l'immensa distància de casa a la que hem estat vivint tots aquests mesos.