Austràlia: Sydney, Port Mcquire i Byron Bay

 

L’última etapa va ser Oz, com diuen els kiwis, Aussie, com diuen els seus. Necessitàvem sortir del país per la Visa del papa. L’arribada a Sydney va ser un shock: després de tants mesos en un medi tan natural i tranquil, la gran ciutat ens va resultar massa intensa: tràfic, soroll, fum, edificis alts, molta gent amunt i avall i a més, pluja. Ja portàvem dies trotant, el cansament s’acumulava, feia dies que no veieu als amics... els ànims familiars van punxar i el cotxe va somatitzar: rebentón! Vam fer un dia de pànxing a la piscina de l’hotel. L’endemà vam anar a l’aquàrium, a l’edifici de l’òpera, als parcs del voltant i l’últim dia al parc d’atraccions antic, amb una nòria que ens va permetre veure l’skyline de Sydney. També una muntanya russa intensa i un ascensor que et pujava l’estómac a la gola.

Vam resseguir la Golden Coast, fent parada a Port McQuire. Em va encantar l’escullera amb pedres pintades amb graffitties, i algunes frases que em van tocar especialment, com “the family that travels together stays together” o “the Love in our family flows strong and deep, leaving us memòries to treasure and keep”. Al marxar vam passar per un wild zoo on vam poder acariciar i alimentar varis koales i ens va encantar la seva energia pacífica i amistosa. També vam veure suricates, cocodrils, monos, guepards, ocells gegantins i cangurs sueltos.

Durant el viatge a Austràlia cada nit vam veure un partit de l’Open de Tennis. Quanta passió i emoció ens va despertar!! Tu, Dani, a South Island et vas enamorar d'un peluix d'un gosset que li vas dir Coco. Jo no te'l volia comprar perquè ja en tens moltíssims. Però vas insistir tant que vam quedar que te'l comprava però només el podries tenir al cap de dues setmanes si et sabies les taules de multiplicar complertes. Vam estar practicant cada dia i el dia 14 vam fer un examen de 50 preguntes i en vas encertar 49!! Well done!!

Byron Bay ens va fer sentir com a casa, tan lluny de casa. Estàvem en una casa xulíssima, amb piscina. El clima tropical, les platges immenses de sorra blanca. L’aigua càlida amb onades de 2m molt divertides que ens han fet uns bons revolcons. El papa i jo hi anàvem cada matí només llevar-nos perquè la força de l’oceà ens revitalitzava. Les botigues són boniques, els restaurants fabulosos. El far. Els sunsets. I la seva ànima, que podíem respirant i ens anava calant una sensació clara d’estar a gust. De que l’estil de vida s’ajusta al ritme intern. En indígena es diu Cavanbah, significa lloc de trobada. Hi ha gent de tot arreu, i en general tothom es veu relaxat i obert. Ens creuem amb algú i ens fem mirades de complicitat que dibuixen un somriure. Seu d’artistes, dissenyadors, yoguis músics.

Vam anar a una fira d’artistes. Vam menjar donuts orgànics, ens vam fer una foto amb els iris de la family, la Dani i jo ens vam fer la henna a les mans, i vam fer un taller de pintar camisetes tie-dye. Vam anar a un cercle de tambor en el sunset, a un parc al costat de la platja. Ambient Woodstock total, vam ballar una bona estona amb la Dani i tu, Marcel, vas flipar amb els malabaristes i acròbates. Vam conèixer molts catalans, cadascú amb una història diferent. La que més em va enamorar, la venedora d’uns banyadors per la Dani que quan era petita li havien explicat un conte de Byron Bay sobre unes pedres precioses capaces de transformar la foscor de la gent en lluminositat. Acabant la carrera s’havia posat a treballar i amb els primers estalvis havia vingut fins aquí. Potser les pedres del conte es referien a les de Crystal Castle: un recorregut pel bosc amb les pedres precioses més grans i espectaculars del món. També vam anar en kayak per entre la manada de dofins que viu a la badia. I ens vam regalar una sessió de relax en un spa estil balinès. Tu i la Dani vau rebre el vostre primer massatge professional. La Dani va gaudir-lo molt i tu Marcel em vas dir que els meus eren millors! Com no vam mantenir el ritual diari de l’skate! El papa i jo en broma dèiem: “i si passem de la Green School i ens quedem aquí?”.

 

 

Waiheke

 

Tancada l’etapa nòmada vam encetar una etapa sedentària a Waiheke, una petita illa a la Badia d’auckland. El dia que vam arribar no em trobava bé i el papa em va comprar un test que ho va confirmar: COVID. Vaig estar 3 dies confinada a la caseta que en deien Enchanted Valley i realment era un encant, com dels 7 nans, al mig del rainforest, silenciosa, amb la coberta super inclinada que arriba fins a terra i mil detalls decoratius.

Waiheke és una illa de 19km de llargada a només 17km d’Auckland. És com un barri de la ciutat, governada pel mateix Ajuntament i super accessible per ferry o helicòpter. Té una geografia muntanyosa, amb bosc frondós, un clima més calorós i menys humit que a Taranaki i l’aigua més tranquil·la i càlida. És una zona d’estiueig amb molts restaurants i vinyes, on hem pres els millors sopars en 4 mesos. Quina disfrutada! Com enyoràvem el bon menjar. Estàvem al centre de l’illa, tot ens queia a prop, recórrer-la o fer excursions va ser molt divertit perquè de seguida agafàvem alçada i teníem bones vistes a un costat i l’altre.

Vosaltres vau entrar en una fase skater, la nova moda. Per sort, a prop de casa hi havia un skatepark molt xulo on ens passàvem cada dia una bona estona. Amb el Marcel ens vam tirar per unes tirulines des d’una muntanya. Vam anar al cine del poble a veure Wonka. La peli ens va semblar super bonica i entretinguda, i el cine ideal, petit però de qualitat i amb uns sofàs de pell de 4 places que ens van fer sentir com a casa. També vam fer una barbacoa casera.

A Waiheke vam poder fer plan de platja tal com el coneixem a Menorca, i vam menjar gelats realment bons. Aquesta etapa ens va deixar sabor a vacances d’estiu.

Summer holidays: South Island by campervan

 

La Green School ha acabat el 14 de desembre i fins el 31 de gener no comença el nou curs. Un mes i mig de vacances que hem aprofitat de principi a final.

La primera etapa va consistir en recórrer l’illa del Sud en autocaravana durant 2 setmanes. Els primers dies ens vam amigar amb ella, bloquejant tots els vasos, paelles i plats perquè no sembléssim una xatarreria ambulant, i trobant la millor distribució per dormir: jo amb vosaltres dos al llit gran, amb la porta tancada, i el papa al mig. Vam cometre la novatada de posar gasoil al dipòsit de l’aigua, i vam estar dos dies omplint i buidant el dipòsit amb sabó per netejar-lo i treure la pudor!

Vam començar el viatge a Christchurch. Vam visitar Akaroa Harbour, una colònica francesa amb casetes de fusta i jardins plens de flors en una ria preciosa. Vam recórrer la badia de Dunedin, una zona encisadora, tranquil·la, amb aigües netíssimes d’un blau preciós i un camí de ronda que la voreja tota. Vam visitar l’únic castell de NZ que de fet és una mansió d’un lord anglès. El dia de nadal, no vam veure mules ni burros, però sí vam veure una foca en una platja i mils d’albatros en una altra. una nit vam quedar-nos esperant l’arribada de pingüins diminuts de 40 cm que anaven a alimentar les seves cries anidades a unes roques. També vam veure un ramat de cèrvols salvatges i ovelles alpaques.

Vam visitar la punta més sud del país, més al Sud només hi ha l’Antàrtida. La fi del món. Com un Finisterre. Un camí de Santiago Maorí, cada cop més pla, despoblat i llunàtic.

El Parc Natural de Fiordland és una de les zones més apreciades de NZ i Patrimoni de la Humanitat. Llar de serralades alpines, penyassegats, arbres mil·lenaris i ocells rars. Aquí l’aigua ha modelat la bellesa de la zona: rius, llacs, cascades, fiords impressionants, selva tropical exhuberant, neu, glaceres. Hi ha 14 fiords que el gel de les glaceres ha anat esquerdant a la roca i omplint de les seves aigües en el desglaç. La inclinació del terreny, la forta pluviositat i l’aïllament han mantingut la zona deshabitada fins al dia d’avui. Vam trobar un càmping al costat d’un llac. Vam fer una excursió en bici per un recorregut que uneix dos llacs, i un passeig en barca que quan frenava ens feia fortes estrebades. L’aigua era tan pura que vam beure un got de l’aigua del llac. Ens vam enamorar d’aquest racó de món. La Meca per qualsevol amant de la Natura.

Milford Sound és un paratge incomparable, destí obligat per a tot viatger de NZ. La seva geografia fa d’aquest fiord un lloc ben especial. Té 16 km de llargada, es va formar a partir de fenòmens tectònics i glaciars. És molt estret, rodejat de muntanyes escarpades, amb selva densa i aigües negres que en alguns punts tenen 400m de profunditat. És navegable, les onades a l’interior són tranquil·les perquè les riuades de gel van arrossegar grans pedres fins al final i just on es troba amb l’oceà només té 20m de profunditat. És un dels punts més plujosos del planeta. Miris on miris hi ha una miríada de cascades que van esculpint la roca. Tenen origen a més de 1000m d’alçada i cauen verticals. És l’únic fiord de NZ accessible per carretera. De tota manera tens la sensació d’estar en un lloc remot. Ens va tocar un dia de tempesta, boira i vent fort. L’escena anava guanyant dramatisme i intensitat. Vam recórrer el fiord en barco, sortir a coberta era de peli èpica: una immersió en una simfonia de passió i brutalitat naturals.

Vam veure molts llacs. Hi ha un fenomen que converteix l’aigua en turquesa, ja que les riades de glaciars pesades han anat desgastant la roca en una pols fina com la farina que queda mesclada amb l’aigua i fa de mirall reflexant el color del cel.

Vam començar l’any amb un vol en helicòpter espectacular, de Wanaka fins a Milford, amb paisatges dignes de National Geographic. Vam acabar a Lake Tekapo amb una visita a un observatori d’estrelles i uns banyitos a unes termes ben calentetes.