Pels amants d’El Senyor dels Anells, com el papa i el
Marcel, Hobbiton és una visita obligada. Ja fa temps que miren el paisatge i es
pregunten entre ells: a què et recorda? I responen La Comarca, Mordor,
Rivendell... Hi hem anat. Ja pel camí estaven ben flipats amb el paisatge tan
bucòlic, que els transportava a la Comarca: turons pronunciats amb gespa verda,
bestiar escampat, arbres centenaris per tot arreu, llaguets i alguna granja. El
plató del poblat dels Hobbits està construït amb molt de gust i detalls, sembla
que realment hi visquin: hi ha tendals amb roba estesa, hortets, cultivats,
jardins amb les seves eines, tauletes amb l’esmorzar posat, troncs preparats
per fer foc, xemeneies que treuen fum, fanalets... passejar-hi ha estat una
delícia. Hi ha 44 casetes, un pont amb 2 arcs, un molí, una taverna, i el que
més m’ha cridat l’atenció, un roure artificial just damunt de la casa del Bolsón
Cerrado, fet amb silicona a partir del motllo d’un roure real de la zona, i amb
200.000 fulles de plàstic enganxades amb filferro!! Cada casa es va construir
amb fustes locals, les van tallar i col·locar insitu, i després se les van
emportar per estriar-les amb motoserra, pulir-les, envellir-les amb vinagres i
olis perquè semblessin antigues. Tots els maons es van fer aquí a mà i al guix
s’hi va posar iogurt per fomentar el creixement de bactèries. Van aconseguir
crear un poblet màgic!
L’endemà vam anar de visita a Whakarewarewa, un poblat maorí
que es va instal·lar en aquesta zona pel fet que hi ha volcans, piscines de
fang, aigües termals que els permetien escalfar-se, cuinar, curar-se les
ferides de guerra, etc. És una regió que des que van arribar al 1250 sempre ha
estat habitada, i encara queden vàries comunitats vives. M’ha agradat veure les
seves cases, escola, centre de cerimònies, banys públics a partir de
canalitzacions d’aigües termals, caixes de fusta sobre piscines que actuen com “microones”
on hi posen cistells amb verdures i al cap de 8h estan cuites. Ens han ofert
panotxes fetes així. Hem vist un guèiser en erupció. I per sobre de tot, m’emporto
la haka, la seva dansa de guerra. Es balla en grup i mostra la força, l’orgull
i la unitat de la tribu. Fan trepitjades fortes, bufetades rítmiques mentre
canten sobre la seva història i descendència. El més impactant són les seves
expressions facials, de ràbia, els homes traient la llengua i les dones la barbeta,
i amb ulls com plats. Ens ho hem passat pipa intentant imitar-los!
Hem passejat pel Redwoods, un bosc de sequoies des de la
perspectiva dels ponts penjats a 20m d’alçada. Un bon bany de bosc! Les
sequoies són els arbres més grans del món (fins a 120m d’alçada i 9m de
diàmetre), i amb més esperança de vida (fins a 2000 anys), per això en llatí es
diuen “sempervirens” (eterns). Aquestes venien de Califòrnia, es van plantar fa
120 anys i medeixen uns 65m. Tenint en compte que els estudis diuen que les
condicions ambientals a NZ són les òptimes pel creixement d’aquests arbres...
amb el temps es poden convertir en criatures gegantines!!
També hem estat al Hell’s Gate, zona geotèrmica batejada
així pels anglesos perquè hi ha aigua bullint, vapor, calor, sobre, fang... Tot
i que a fora fa bastant fred, ha estat un gust banyar-nos en aigües naturals a
37 graus i embadurnar-nos el cos i el cabell del fang més fi que ens ha deixat
la pell de seda.
De camí cap a casa, vam fer una parada estratègica a les
Waitomo Caves (wai és aigua i tomo forat). Una xarxa de coves i rius
subterranis. Les coves estan formades per roca calcària de 30 mil·lions d’anys
que els volcans van aixecar del mar. El flux continu d’aigua ha erosionat les
parts més toves creant cavernes com catedrals, amb estalactites i estalagmites
gegants. Però el principal atractiu són unes cuques de llum pròpies d’Oceania.
N’hi havia milers. Es diuen cuques però en realitat són larves que eclosionen
en mosquits. Com a mosquits viuen 3 dies, i només es reprodueixen, cada femella
posa uns 100 ous. Com a larves viuen 10 mesos, són carnívores, i la seva forma
de “caçar” és mitjançant unes babes que pengen en les que els insectes es
queden enganxats. El passeig en barca, totalment en silenci (no els agrada el
soroll), sota la galàxia de cuques bioluminiscents ha estat un dels moments
màgics del viatge.
M’encanta de NZ que a tot arreu on anem hi ha meravelles de
la natura per visitar, i ofertes d’activitats super xules per disfrutar tant
adultxs com nenxs. A més, hi ha poc turisme, mai fas cua i pots anar al teu
aire.
