Aquest estiu has après a anar en bici, i t'ha encantat. Cada dia ens demanes que et portem a donar una volta en bici. En una d'aquestes, passejant per un camí prop del parc, ens vam trobar un ocellet al mig del pas. Se'l veia molt vulnerable, i no parava de fer piu piu amb la boca oberta. Vaig pensar d'agafar-lo per cuidar-lo, però em feia molta cosa agafar-lo amb les mans... se'm va acudir agafar-lo amb el teu casc. L'ocellet de seguida hi va entrar, i li vam estar parlant tot el camí cap a casa: "tranquil, ocellet, nosaltres et cuidarem. No som la teva mama, però t'acollim amb molt d'amor". Un cop a casa, sort en vam tenir de la Mirian, que n'havia cuidat molts de petita, i tenia molta experiència. Ens va aconsellar donar-li una mica de plàtan. Li vam fer molts mimitos, i li vam preparar una capsa de sabates amb forats, i draps tous perquè pogués descansar. El vam deixar a l'habitació més silenciosa, el safareig. La sorpresa va ser nostra quan, al cap de dues hores, el vam anar a buscar per donar-li més menjar, i el vam trobar mort. Ens vam quedar molt tristos i disgustats. Ens feia tanta il·lusió cuidar-lo i veure com sortia volant... Vam sortir a fora, vam enterrar-lo i hi vam posar una creu amb un pal al damunt.
Vam aprendre moltes lliçons. La primera és que, encara que el cuidessim amb tot el nostre amor, de vegades no n'hi ha prou amb això. Estan mal ferits i ja no hi ha res a fer. Necessiten tant a la mare que sense ella no sobreviuen, etc. I la segona és l'experiència de la mort, del comiat, de desprendre'ns d'un ser al que havíem tingut molt carinyo, encara que fos durant poca estona.
